Nosaltres no varem visitar aquesta vegada l'illa amb forma de llàgrima situada al sud del país, però si que hi varem estar durant les mini-vacamces del 2009. Amb 82 mil habitants i unida a la península per carreteres i un petit aeroport, la "perla" del sud cada cop és més accessible fins que s'ha convertit en el destí numero 1 de vacances per faragns que volen passar els seus dies al país però rodejat de platges i grandiosos complexes hotelers on pugin trobar cuina occidental. La gran afluència de visites en aquest indret ha provocat que els preus en aquest lloc es disparin siguen un dels llocs que rep més entrada de capital estranger i un niu de busca-vides que intenten treure cales als turistes com sigui. Fins que el govern no va intervenir en el assumpte, es varen destruir diversos paratges naturals que fins fa poc estaven desprotegits, i escassegen les reserves d'aigua dolça mentre augmente el nivell de deixalles que produeix tanta occidentalització en un terreny tant petit.
Be com ja us vaig anunciar en la anterior entrada, aquí he publicat unes quantes fotos que varem fer per els voltants de Mae hong son, un lloc ideal per descobrir sobre 2 rodes. Us podré apartar de la ciutat i fer la vostra pròpia ruta passant per carreteres que creuen boscos i descobrint poblacions on encara no hi ha arribat la electricitat. Pobles al costat de paratges naturals, on els rius els abasteixen de aigua i els camps d'arròs, la resta de necessitats els hi proporciona la jungla. Ja siguin els postres amb fruites tropicals a l'abast de la mà, com fusta per fabricar les seves cases. Un bon lloc per sentir-se perdut de veritat.
Bangkok caòtica? Si, però es pot superar millor si saps com desplaça-te.
Aprofitant el ultim dia que varem estar a Hua Hin i el lloguer de la moto varem visitar un racó fugint de tot el mes turístic. Endinsant-nos en un lloc on la gent estrangera no hi sol aparèixer i per tant era ideal per passar el ultim dia abans de tornar a Bangkok per agafar el vol que posava punt i final a aquest llarg viatge.
I la segona part de les fotos de Chiang mai. Aquí teniu la segona recopilació de fotos de Chiang mai que ens varen quedar perdudes en el fons del disc-dur del ordinador.
Encara que estiguem molt lluny de la capital del nord, encara tenim algunes fotos que ens recorden els dies passats en aquell preciós lloc. Aquí teniu una selecció de fotos que varem fer mentre aguantàvem els últims dies abans de abandonar el lloc. I es que tant de temps per aquell lloc ha donat per fer moltes fotos i encara tenim material no publicat en el fons del meu disc-dur. Aquí teniu la primera part dels foto-records de Chiang mai. Com trobarem a faltar aquella ciutat.
La continuació de la segona part a la visita al doi inthanon, la escrivim des de un petit poble de la costa a uns 200 kilòmetres de Bangkok, un poble situat península avall, com si anéssim direcció a phuket però sense arribar-hi ni molt menys. Be la historia de viatge i de com abandonem Chiang mai ja la explicaré que la feina se me acumula, però si no trobo internet es molt difícil fer alguna cosa. Anem a la historia que varem deixar a mitges.
Benvinguts al pic mes alt de tot el país sobre 2565 m sobre el nivell del mar,el Doi inthanon i a tot el seu parc natural de 1000 km2 al voltant d'ell. Es l'únic lloc de Tailàndia que arriba a gelar un cop l'any, i en el seu interior alberga 2 estupes gegants en honor al rei i la reina, i un observatori astrològic en el cap-d'amunt, on el cel es mes aprop que la terra. El parc obre de les 8 del mati fins a la tarda i la seva entrada per falangs es de 200 bats (4,58€) adults, 100 bats (2,29€) per nens, 40 bats (0,91€) per tailandesos, 30 bats (0,68€) per cotxe i 20 bats (0,45€) per motocicleta. 
Aquí també varen tenir un cagat-ió, un os que vivia en una cova situada en una muntanya de chiang rai, que menjava foc i cagava or. Qui el trobes ara... A tot arreu sempre han tingut les seves histories mig realitat, mig mite, i casa nostre no es una excepció. Aixi que avui us explico una llegenda però sobre la ciutat de Chiang rai.
Dons ja en son 150. 150 entrades explicant aquest llarg viatge que no voldríem que mai s'ha acabes, però com tot te un final, encara que llunyà, però que ja el podem veure en el horitzó. Sembla que era ahir quant sortim de l'aeroport del prat, però aixo va ser el 30 de juny del 2010, es a dir fa 9 mesos i poc.
El reclam turístic de la frontera amb els 3 països del sud est asiàtic ha atret les esperades visites de turistes esperant fer-se una foto per ensenyar als companys de la oficina, i farda de les vacances fetes mentre el teu company no ha pogut passar enllà de Benidorm. Be nosaltres ja que estem a la vora hem decidit fer el "guiri" en tota regla i acostar-nos al lloc. Des de la part tailandesa, varem poder veure la ramificació del riu Mekong i com fa de frontera natural separant els 3 països, Myanmar, Laos, i Tailàndia, i com aquest simple separació ha sigut convertida en una atracció per els turistes que son la principal font de ingressos de la regió. Just al centre de la separació s'hi ha construït un buda gegant i ara es el motiu de la visita de tots els que s'hi acosten, ja siguin locals o falangs.
Desprès de la ruta amb moto per la muntanya ara tocava fer un dia de relax per Chiang rai, aixi que per no deixar el blog vuit vaig agafar la càmera de fotos i varem fer una volta per el mercat de menjar que hi ha situat al voltants de la segona torre de rellotge del poble. I es que com si fos Londres, Chaing rai te vaires torres de rellotge, una la mes maca i punt de referencia per moures entre els seus carrerons, la de color daurada, que cada hora entre les 7 i les nou del vespre done les campanades amb un xou de llums i musica. Durant la resta del dia es de color daurat, amb tot de detalls i decoració al seu voltant i a mes fa de rotonda de trafic.
Desprès de tants temples budistes, decidim fer una visita a una de les cascades que es troben a les afores de la ciutat. Un lloc que varem intentar visitar en la primera estada a Chiang rai però al haver plogut durant uns dies seguits, estava tancada degut al perill que suposava deixar entrar a turistes. Recordo el dia que varem intentar pujar a la anomenada cascada, el cel estava ennuvolat, la vegetació del voltant de la carretera lluïa un verd viu que deixava veure els sintomes de la estació de pluges. En aquells dies esta tot el país regat de d'alt a baix, i mentre conduíem la moto resant per que no es poses a ploure veiem per la carretera com baixava aigua camí avall. Al arribar a l'entrada de la cascada, la barrera estava baixada i la vigilant de seguretat ens demanava que reculem i tornem per el camí on havíem vingut. Total, kilòmetres recorreguts per res.
Be dons com que la vellesa del temple blanc no hi cabia tota en una sola, entrada he decidit crear una de sola amb la resta de fotos que em varen sobrar. Normalment les sobres no agraden a ningú, però he considerat que aquestes podrien passar per un primer plat. Aviam que us sembla tota la resta i comenteu s'hi us a agradat o no.
