dimecres, 15 de juny de 2011

Bangkok, la sala d'espera per tornar a casa

Quina es la sensació que tens quant tot això acaba? Una cosa que recordes encara com la planejaves amb la il·lusió de fer aquest viatge, i ara et trobes al final d'ell assegut en una taula de un bar de Bangkok saborejant la ultima chang freda que tastaràs en molt de temps mentre recordes com si fos ahir que aterraves a l'aeroport recent arribat de casa. La amargor de acabar una molt bona experiència barrejada amb la nostàlgia de tornar a casa, de tornar a veure els teus, deixant un viatge que no volies que mai acabes.
Peró com tot comença i acaba, per tant ara es moment de no pensar gaire en el futur. Acabar de recordar els bons moments que em passat mentre matem el temps esperant la que sigui hora de anar al aeroport i gaudir més tard del últim plat local que ens omple-ni la panxa.
Miro el cel de color negre amb punts lluminosos que son estrelles, en Pau desapareix un moment al lavabo, i mentre espero que torni per continuar parlant sobre els records que ens emportàvem a casa un noi tailandès em que hi ha al costat assegut amb mes joves locals em mira i amb un somriure em diu sense un previ hola, "la meva dona es de Girona". Quueeee???pensa el meu cap, i intento desxifrar la informació que he rebut utilitzant tot el angles que hi ha al meu cap sense èxit. Ho haurà dit en català? "La meva dona es de Girona" ho ha dit en català!
Desprès dels breus segons que em quedo sense saber que dir mentre el meu cervell processava la informació. AA si?? i com es aixo??
Ell contesta amb un quatre nocions de català, amb el qual es defensa prou bé. I m'explica que es mig tailandès mig alemany i casat amb una dona de Girona. Peró en quan avança la conversa el seu català va minvant i jo el invito a que continuem la conversa amb angles per que s'expressi millor. En tornar en Pau del lavabo continuem la conversa els 3 explicant-nos que esta casat amb una noia de Girona, més concretament de Quart, i que en sentir-nos parlar català ha suposat que ràpid ens hi entendríem si deia que tenia la seva xicota de Girona.

Segons ens explica a mesura que evoluciona la conversa, el seu pare es alemany i la seva mare tailandesa, i que ell desprès de viure a Bangkok durant molt de temps, va anar amb el seu pare a Alemanya per estudiar. Peró un estiu dels que passava a alemanya va fer unes vacances a Catalunya, a la costa brava. I d'aquesta manera va conèixer la seva actual dona. 
Mai en Pau o jo havíem vist un tailandès que passes del angles, la majoria ja te cert problemes amb ell i si parlen alguna altre cosa que no sigui angles o tailandès son llengües dels països que volten Tailàndia. El Lao, Cambotjà, vietnamita o el de Myanmar. Peró ell dominava català, castellà, alemany, tailandès i angles. Alguns amb mes problemes que els altres però com a mínim una mica noció de tots.
Desprès de una estona intercanviant paraules, marxem acomiadant-nos d'ell degut a que tenim que marxar cap a l'aeroport.

Adéu Bangkok. La majoria dels turistes que entren al país ho fan per la nova i espectacular terminal situada a les afores de la capital en direcció est. Una de les maneres mes utilitzades per arribar fins a aquest punt, es agafar un taxi, que per trajectes dintre la ciutat el seu cost no és elevat, però es te que tenir en compte que quant es vol venir fins aquí el preu pujara notablement, ja que es lluny, es te que pagar els peatges i la taxa de aeroport. També s'hi pot arribar a ell des de qualsevol lloc agafant el sky train i a la parada de Phaya thai baixar per fer transbord a un altre tren que porta fins el mateix.
Peró la opció més econòmica sens dubte es agafar els busos organitzats des de khao san RD. Nomes fent-bos una passejada trobareu cartells que anuncien, AIRPORT 100 bats, entre altres preus.
Era completament de nit, i just a la rotonda del final de un carreró que comunica amb khao san estàvem esperant el bus promès prèviament pagat. Una furgoneta toyota, com no, ens obra la porta i ens diu que va al aeroport. Ens demana els bitllets i pugem cap d'alt, els carrers i totes les seves característiques comencen a quedar enrere, les llums dels edificis més alts i poderosos passen al nostre costat diguen-nos adéu i anem amb un vehicle on tota la gent que hi ha dintre marxa de un viatge per tornar a la realitat. Per un moment totes les cares llargues que hi ha a l'interior em donen la sensació de que ja som a Europa, una il·lusió que trenco en veure que el conductor encara esta a l'esquerra. Cada cop som més aprop del gegant de formigo i acer que fa d'aeroport.

En sortejar les cues i trobar el nostre mostrador, una simpàtica assistenta ens indica entre un somriure on hem de anar i per ultima vegada deixem sorpresa a una persona parlant amb tailandès, una sorpresa que podem veure en la expressió de la seva cara al sentir xampurrejar el seu.
Un cop passat el control de seguretat ja som a territori internacional i es arranquen el visat del passaport posant-nos en ell el segell de expatriats. I en menys de una hora ja estem embarcant per la porta de sortida. En uns moments estem asseguts a la finestra del avió observant el terra que ja no tornarem a trepitjar fins d'aquí un temps com a mínim. Adéu, marxem cap a casa, be encara no, de moment fins a el Cairo i desprès tornarem a casa.