dilluns, 20 de juny de 2011

Sobrevolant el camí de tornada

La ultima entrada del viatge. Fa temps que ja som a casa però l'edició del blog s'ha anat retardant cada cop més, i es que escriure el final del il·lusionant viatge que deixem enrere no és fàcil. En mica en mica he anat tancant totes les seqüencies de fotos que feia penjant-les al blog i escrivint els textos que encara quedaven per completar les entrades. Continuo amb el relat que va quedar a mitges en l'altre post.

Be ja som d'alt del avió, i per la finestra veiem els pocs treballador que queden per els voltant de l'anau com mica en mica es van retirant de la pista. Alguns viatgers que no han embarcat maletes carregats embocen el passadís, i les safates intenten fer el que poden per ajudar a portar la gent al seu lloc i un dels assistents de vol ajude amb les pesades maletes a guardar-les al porta equipatge. I es que l'habitacle de l'aeronau es molt petita per la quantitat de gent que hi ha i s'hi algú s'atura per el mig ja fa que tothom es pari.
En uns moment ens comencem a moure i anem voltant per camins que porten a la pista central per enlairar-nos. L'aeroport de Bangkok és molt gros i des de on s'embarca a on es enlaira hi ha un bon tros. Com sempre un cop som davant de la pista general esperem uns minuts abans de entrar en ella, i en quant donen la ordre ens posem en el lloc assenyalat per emprendre el viatge.
Un cop a lloc, els motor comencen a bufar amb la potencia màxima, i el avio comença a desplaçar-se endavant cada cop a mes velocitat, notant com vibren totes les seves parts fins el moment que comences a notar que ha arribat al seu punt màxim. Aquí penses, o en enlairem o ens estrallem per que la pista deu esta arribant al seu fi. En pocs segons el ocell d'acer es desenganxa del terra i amb posició vertical veus com tot es comença a fer més petit. En una altura prudent comen-se'n les maniobre per girar en direcció correcta, primer tens la terra al teu costat i en poc segon un tomb del vehicle la perds de vista i nomes divises el cel negra.

Un cop estabilitzat el aparell veus les llums de la ciutat sota els teus peus i una sensació de rebuig a marxar i l'obligació de tornar a casa et envaeix, tot aixo mentre esperes que et donin el "kit" de mantes, mitjons, antifaç, taps per les orelles i els auriculars per si vols escoltar musica, i espere que la son faci la resta. Peró primer sopar.

A diferencia dels vols econòmics que ofereix air asia per desplaçar-se dins del seu continent, aquí ens ofereixen sopar i veure mentre ens allunyem del punt de partida del viatge. A triar entre peix o pollastre ens serveixen les típiques safates amb els seus departaments per a cada cosa. Una amanida pèssima, un tros de pa, un got d'aigua, coberts, i condiments apart de una bandeja petita i calenta amb pollastre i arros i postres a base de un pastisset varat acompanyat de fruita en almívar.

Un cop tenim la panxa plena i ja han recollit tot el escampall de plates, palats, i begudes, abaixen la intensitat de la llum i ens deixen dormir plàcidament fins a nova ordre. El cansament fa que no triguem gaire en tapar-nos amb la manta i a dormir. Aguantar la son assegut en aquestes butaques no es cosa fàcil, ja que la comoditat es poca si viatges en classe turista, però com podem agafem el son que ja no es destorbat fins poc abans d'arribar a el Cairo.
Encenen les llums del avió i per la finestra ja entra una llum pertorbadora de la son que fa que ens despertem. Les assistentes de vol ja comencen a moure carrets amunt i avall, preparant cafè, te i els esmorzars. Una bona manera de despertar el personal de bon humor, amb el esmorzar a punt.
Cada cop anem volant a menys altura, i el terra es va percebent entre mig dels núvols. Primer a molta distancia i desprès poc a poc cada vegada mes a la vora, fins que son visibles les cases, edificis com si fossin de una maqueta en miniatura. El clima que s'observa es àrid, desèrtic, les cases estan tenyides de color girs, com si fossin cobertes de una capa de pols. Edificis que un cop acaben no hi ha res que els precedeixi, només desert. En instants arribem a l'aeroport i allò si que esta apartat del mon, sembla un aeroport al mig del desert, amb una part de una pista secundaria en obres, però les maquines estan parades, i nomes es veuen avions de egyptair aparcats de diferents mides i models.
Un cop som fora del avió es condueixen com si dosi'm un ramat de xais cap a una sala on ens separa'n dels que visiten el país, als que simplement fan transbord. En menys de 2 hores ja tenim que sortir amb un avió direcció Barcelona. Aixi que res de treure el cap, per que apart de veure sorra i desert no tenim prou temps, aixi que ens dirigim a la zona d'espera per embarcar el següent vol. Per aquells voltants comencem a sentir les primeres paraules en Castellà, i alguna que altre en català, una estona de espera i ens posem a la cua per entrar la sala de sortida. Abans però passem el ultim control de seguretat, on el policia em fa ensenyar-l'hi un dels amulets budistes que varem comparar a Bangkok, la veritat es que no se perquè exactament però en-fi ell mana. Un cop som a la sala la següent sortida per aire ja esta al tocar amb la ma.
Pugem al avió i repetim la seqüencia que ja tenim mes que de sobres apres, marxem de Egipte, un lloc que hem trepitjat però no conegut. Unes 4 hores més i serem a Barcelona.

Per la finestreta ja es veu l'aeroport del prat situat just arran d'aigua del mediterrani, com si fos una repetició del aterratge anterior ens anem acostant a la pista del fent cercles planejant sobre el mar. Aterrem i ja som a casa. Mentre baixem del avió anem pensant el trauma que ens suposa tornar a casa, les nostres cares de resignació reflecteixen les poques ganes de tornar a la realitat i mentre arrosseguem els peus per els passadissos anem contemplat tots els petits detalls que hi han entre els llocs que hem estat i a casa. Un cop passat el control de duanes que en veure el passaport Espanyol ja no fan cap pregunta més entrem al "hall" nou del aeroport. I es que ens trobem a la terminal nova que te un aspecte més pobre que el aeroport de Bangkok que és més vell. 

En sortir comencem a pensar en la manera de tornar a casa, però primer necessitem diners. I el únic lloc que canvien divises es en un petit estant de la caixa ple de cua. A Bangkok esta ple de llocs de intercanvi de divises i aquí en aquests primer mon, (o aixo ens colen fer creure) només hi ha un petit estant abarrotat de gent que es un caos. Aixo de primer mon no en te res.

Trèiem diners del únic caixer que hi ha i anem a buscar el tren que connecta amb la estació de sants per agafar un fins a Sils. La estació es més lletja que qualsevol de Tailàndia i el comportament de la gent per pujar el tren els primers encara pitjor. Welcome to spain, pensem i en pocs moments aixem a la estació de sans on allà agafem el següent tren cap a Sils. Mentre curem la metròpoli per sortir d'ella anem observant l'exterior que s'ens fa quasi estrany, ancorem tot el que hem deixat enrere però ja ha acabat tot, com si desperesi'm d'un somni.