I quina ruta! Uns 110 kilòmetres sobre les motos per visitar un temple situat al cap de una muntanya a al nord de la ciutat de Chiang rai a la carretera que condueix a la població que toca frontera amb Myanmar de Maesai. Segons les lleis budistes, la altura de la construcció dels temples determina la bona o mala connexió espiritual, per tant un dels temples mes venerats a la regió, es un situat al cap de una muntanya anomenat "Phra That Doi Tung", per tant a no ser que vulguem pagar una visita turística amb quatre tailandesos mes per anar-hi amb bus, utilitzem les nostres motos de lloguer per arribar-hi.
El dia es presenta llarg, el lloc esta lluny i el sol cau amb tota la força que pot sobre la carretera que condueix al temple. Hi anem o ho deixem estar? Be ja que hem arribat fins aquí un dia que ens anem a fer ruta amb moto no estarà malament, i si a mes fem alguna parada per el camí per descansar, ja es podrà fer relaxada-ment.
Aixi que ens cobrim be del sol, emplenem el diposit de les motos, i amb el mapa a les mans arranquem en direcció al Phra That Doi Tung. Sortim direcció nord per la carretera que puja fins a la població de Mae sai, la gran carretera de 3 carrils que unix Chiang mai amb la resta del mon, i comencem un llarg camí interminable on anem creuant els exteriors de Chiang rai, fins que jo noi queda resta de la ciutat i nomes veiem camps verds plens d'arròs, i búfals d'aigua que enfonsen el cam en les fredes bases d'aigua per refrescar-se, i cases rurals aïllades on a la entrada hi han nens petits que juguen i dones que venen menjar a algun conductor amb gana que passa per allà. A partir de cert tros de la carretera comencen a aparèixer parades fetes de canya que venen pinya fresca conservada amb gel dins de neveres de plàstic de platja.
També creuem algun petit poble que altre, entre grups de cases a la vora de la carretera, 7 elevens, benzineres, i algun temple. Fins que en un tros de recta, en llunyanament podem veure una carpa i una filera de cons i balles on els cotxes frenen per passar a velocitat de tortuga, com que estem a prop de la frontera no son estranys els controls de la policia, un controls de dubtosa efectivitat ja que de vegades paren nomes vehicles al atzar i registren alguns equipatges dels passatgers d'alguns busos. Al apropar-nos veiem com els policies no fan cas al conductors sentit cap al nord, i nomes paren els que baixen cap a Chiang rai, per tant reduïm la velocitat i passem de llarg fins arriba a trobar el desviament que comence a pujar muntanya amunt.
Cada cop la carretera es va fent més estreta i la pujada mes pronunciada i passem de utilitzar la 4a marxa de la moto a tindre que pujar amb segona en alguns trams. En poca estona ens estem endinsant dins la vegetació de la muntanya, perdent-nos cada cop més però seguint i confiant en els cartells que indiquen la direcció del anomenat temple, fins que fem la primera parada en un temple que hi ha de passada on tothom para per descansar i depas fan una ullada al lloc.
Es un petit temple perdut en les muntanyes on la presencia de un falang es estranya. El lloc esta en rehabilitació, les dones a la porta venen productes de la zona i a dintre unes quantes mes escombren el jardí davanter llençant les fulles i branques dels arbres, mentre els homes fan pasta de ciment i construeixen amb totxanes una petita balla que separa el jardí de la entrada al wat. Quatre fotos i arranquem les motos de nou per continuar fent camí.
Ara toca un tros de baixada, però només un tros per que desprès tornem a trobar pujades on la moto treu fum per tot arreu i la primera es fa curta per pujar una pendent de fort desnivell. De cop i volta al meu cap recordo les carreteres de ko chang i les similituds del recorregut que estem fent ara, aixi que passem els entrebancs com podem i quan ja crec que estem encara lluny del lloc, la carretera es talla i desemboca dintre de un pati, fi del camí ja hem arribat al Phra that doi tung. Ja hi som.
El edifici central, es a dir el temple, sembla una recreació del temple blanc però sense tants detalls. Segueix el mateix to, el blanc, i a dintre a diferencia del temples normals, es molt senzill, sense recarregar massa les parets, columnes i sostre, que mantenen una aparença llisa com si fos la entrada de un hotel. La veritat es que personalment no m'agrada massa l'interior, però si la seva ubicació.
A fora hi ha la típica parada que venen encens, penjolls i medalles de budes, la botiga de la sort. Una sort que mai trobes. Un grup de turistes locals arriben per fer les pertinent ofrenes mentre un d'ells porta un micròfon i va explicant cada cosa que és, però nosaltres no entenem massa res, aixi que continuem fent fotos a tot el recinte fins que ens en cansem. Però abans de marxar, trobem un camí ple de campanes del qual no aconseguim veure el final, per no quedar-nos amb l'incògnit ens apropem a ell amb la intenció de seguir-lo i arribar al final. Com podem veure, hi ha una filera de campanes a dreta i esquerra del camí, i a la entrada tot de pals de fusta per picar-les. La gent agafa el pal a la entrada i recorre tot el camí fent sonar les campanes de la sort, un cop arriben al final troben dos escultures de dos dimonis que representen el mal, i tornen caminant per la esquerra del camí fent sonar les campanes situades a l'altre banda. Un cop han acabat, amb tant de soroll han espantat els mals esperits, i estan lliures de mala estrugança.
Un cop hem entès el sistema, passegem per el caminet sense fer sonar res i fem unes fotos als dimonis del final, i tornem per on havíem vingut. Quatre fotos mes i de volta amb les nostres motos cap a Chiang rai. Superem algunes pujades que ens esperen a la muntanya i les baixades bufar i fer ampolles amb la moto parada per no gastar benzina.
Un cop la inèrcia sacava, les arrenquem de nou i agafem la carretera principal de tornada. Peró la gana ens fa para de nou en un chiriguto de menjar a fer uns nodels amb porc. Un cop tips continuem fent camí de tornada, i com no tornem a veure les parades de pinya fresca a la vora de la carretera. La veritat es que no em be de gust pinya, però amb aquella calor, quant veus passar 30 parades amb un mostrador de vidre amb la pinya tallada i pelada amb gel, a la 31 et pare a comprar una ració. No em volia però no he pogut resistir la temptació desprès de veure tantes i tantes parades, amb la boca seca de la salt dels nodels, quant les pinyes ja m'avien menjat el cervell, imaginava trossos freds a la boca dolços, i la boca s'hem feia aigua.
Superada la temptació de la pinya ara ja si continuarem el recorregut sense para fins arribar al guest house on sense que ens dongui temps de arribar a la habitació ens asseguem a les cadires de la terrassa per descansar. Una dutxa i connexió a internet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada