Dins del recinte militar...

Es tanta la presencia de la religió en tots els aspectes de la vida a Tailàndia, que fins i tot dintre de una base militar es poden trobar temples construïts amb els diners destinats als militars. Com si fos un gasto més adjunt als de alimentar els soldats, pagar els sous, comprar tancs, camions, helicòpters, avions etc. Avui ens colem en un d'ells per amb la excusa de visitar el temple que hi ha situat en l'alt de la muntanya que hi ha dintre el recinte.

En direcció nord-oest, quasi a les afores de la ciutat, hi ha una carretera que abans de creuar el riu sobre un pont de formigo, en un turo perfectament integrat al poble, sempre hi veiem unes escales que per pujar al cap d'amunt d'ell. Mai havíem arribat fins al cim però sempre les veiem en quant utilitzàvem aquella entrada del poble, anéssim o vinguéssim d'on fos. Aixi que abans de sortir del poble sense casi donar-nos compte, ens parem un segon a contemplar les escales plenes de fulles seques dels arbres, herbes que es colen entre les escletxes del formigo trencat dels esglaons.

Apaguem les motos i pugem caminant per les escales fins al punt que ja podem veure alguna cosa, com era de esperar, hi havia un petit temple xines que no cridava massa l'atenció, però tenia un aire misteriós, allà mig, buit, sense una anima, ple de fulles en un terra que feia temps que ningú escombrava. A la part del darrere, hi havien encara unes altre escales, mes petites que conduïen més amunt. En pujar-les trobem un temple de estil tailandès, dels habituals que sempre veieu en les entrades del blog, i una gran quantitat de gent fent pregaries. Vaja no estàvem tant perdut com semblava.                                                                                     Per l'altre banda de turo hi havia una carretera que pujava al cap d'amunt, una carretera que desconeixíem, i ara sabíem el motiu de perquè les escales abandonades de l'altre banda, i es que aquelles velles escales no les utilitzava ningú, i el petit temple xines que hi havia entre elles i el temple gran tenia poques visites. Com no podia ser menys varem fer quatre fotos i ens entornem per les escales fins arribar a les motos de nou. 

Seguint el carrer que voreja el riu i el recinte de la base militar de Chiang rai, veiem de les afores una muntanya molt alta on el cap d'amunt hi ha una especia de temple, be o alguna cosa per veure, aixi que com el dia es jove encara intentem arribar fins allà per fer el tafaner una estona. Peró el recinte esta totalment ballat i les portes per accedir a ell estan vigilades per policies militars amb cara de pocs amics. 

Chiang rai es una de les destinacions mes sol·licitades per els militars de tot el apis, en aquesta petita ciutat hi ha una gran base militar, amb els seus avions, tancs, camions, jeeps, i tota la típica parafernàlia del exèrcit. A la estació de bus del poble sempre trobareu nois amb uniforme de camuflatges que marxen o arriben a la ciutat per anar a exercir el seu deure a la base militar.

Aixi que nosaltres recapacitem un segon de si intentar entrar per una de les portes dintre fort, o com a mínim acostar-nos a veure que ens diu el policia que hi ha a la porta. Si no ens diu res cap a dintre i si ens atura l'hi preguntem per entrar, no crec que ens faci fora a trets, si ens nega la entrada marxem per on hem vingut i s'ha acabat el problema.

En acostar-nos a la porta ja en fa un gest per que ens parem, i nosaltres sense voler passar-nos de llestos com hauríem fet a la entrada de una cascada o parc natural, ens aturem i preguntem que quin es el problema, com si no sabéssim de que va la cosa. Ell ens diu que es un recinte militar i que perquè volem accedir a l'interior. Nosaltres l'hi contestem que nomes vole arribar fins a la cima de un turo que hi ha on es pot contemplar un temple. Ell fa cara de indecís i s'ho repensa 2 cops abans de dir-nos res i ens diu que vale, però que tenim que donar-l'hi un passaport i anotar el nom i la matricula de les motos en un paper. Cap problema, emplenem el formulari, l'hi dono el D.N.I. i cap a dintre.

Mentre recorrem els camins de l'interior, veiem com tot de nois militars entrenen corrent, en grup, netegen cotxes, escombren, treuen lluentor a una estàtua o arreglen els terres enjardinats que adornen el lloc. Uns minuts mes ella trobem un camí asfaltat que puja per una de les bandes de la muntanya fins arribar al cap d'amunt d'ella on nomes de arribar podem contemplar una preciosa vista de Chiang rai en un canto i a l'altre el anomenat temple de marbre amb lletres gravades de color daurat.

Amb aspecte de temple l'edifici el que més alberga son maquetes de projectes obrers per controlar el caudal de rius, carreteres, ponts, i foto grafies amb explicacions tailandeses de altres infraestructures. Totes elles amb la signatura del rei, i la seva fotografia. I com no al edifici més alt de tots, hi ha un petit altar amb una imatge de buda i tot de guarniments florals al seu voltant. El missatge entre línies és clar, per sobre de tot, el rei, país i la intel·ligència que poguem tenir els humans hi ha les normes del budisme.

Be un cop vist el lloc tornem per una altre baixada de la carretera de muntanya, fins arribar a una plana amb un llac on al seu voltant s'ha agrupen fileres de bungalous que deuen acollir a tots els militars que havíem vist abans córrer per el parc del lloc. Tornem fins a la porta on havíem entrat, per sortir del recinte i recuperar el meu D.N.I. Fi de la visita i de ens entornem directament al guest house per descansar una estona i passar el dia a internet.