divendres, 16 de març de 2012

Escala a Milà de camí a Japó

Desprès de unes vacances al blog visitant Japó, ja torno a estar a punt per explicar tot el viatge. Han sigut uns 10 dies de visites ràpides, vols, menjar en avions, poques hores de son, escales en aeroports, i sales d'espera apunt per embarcar en una nova direcció. Ara ja estem a casa gaudint relaxada-ment dels dies lliures que encara ens queden carregant carregant les piles. Però comencem per el principi:
El dia per fi ha arribar. Han  acabat les hores d'espera i el temps per fer els preparatius. És hora de marxar, les maletes i les ganes estan apunt. Aviat arribarem en direcció l'estació de trens per agafar un de mitja distancia en direcció passeig de gracia, Barcelona.
El recorregut comença be fins el canvi de tren a passeig de gràcia. Allà les vies de tren no paren ni un  segon anant i venint ferrocarrils. Quant per fi trobem el nostre, que teòricament ens ha de dur a l'aeroport. Peró la sort no dura gaire, per que nomes en arrancar ja tornem a para en una altre estació on ens quedem aturats sense llum al vagó. La cosa no va be, el tren no arranca i la gent es comença a impacientar, però es clar aixo no es Japó, on la gent no et creu si al arribar tard en una cita dones les culpes al tren. Allà funcionen a la perfecció, però aquí ens hem quedat parats i ningú sap perquè. La gent comença a baixar del tren buscant alguna senyal que els puguin donar una idea del que esta passant. Al final desprès de esperar una estona uns guardes de seguretat baixen a les vies per explicar que esta passant.
El guarda amb cara de indiferència i amb un to desinteressat, diu que hi ha agut un incendi en aquella via i que el tren no continuarà. La gent es comença a emprenyar i molts diuen en veu alta que volen que els retornin els diners. Al final de escoltar les explicacions del guarda, tothom puja de les vies a l'estació en busca de respostes o com a mínim el import dels seus bitllets.

Al final de fer una mica de cua, nosaltres recuperem el import dels 3 euros, i sortim a la caça de un taxi. Aixo a ells els va perfecte per que fan el seu particular agost. Al final arribem a l'aeroport per uns 19€, en comptes dels 3 que havíem planejat. Be ara ja estem al aeroport, ja hem passat el primer tram de tot el viatge.

Desprès de embarcar maletes i recollir els nostres tiquets a les guixetes corresponents anem a fer temps abans de embarcar. Com sempre els vols de connexió amb Europa son fets amb avions que semblen autobús amb ales. La companyia Alitalia ens portara fins a la seguen destinació Milà.
El moment del enlairament és sempre el que més m'agrada. És una mescla de perill i emoció, on la teva vida es controlada per un pilot d'avió. Suposo que ha de ser un feina molt ben pagada, ja que és una gran responsabilitat. En aquells moments sempre penses en la coneguda estadística que diu, que la conducció amb cotxe és més perillosa que volar. Peró mai les tens totes quan aixeques el vol.

Arribem a Milà i el primer que veiem es una publicitat lluminosa de Emporio Armani immensa sobre el sostre de la terminal. "Welcome to Italy". Jo sempre he sentit que els italians de Milà son una mica "xulos", i que tots van sempre ben mudats. Aquesta fama no és del tot falsa, ja que només d'arribar ens adonem compte de que quant preguntes alguna cosa, encara que ho facis en Català, Castellà, o Anglès ells sempre et contesten amb italià. Jo puc entendre que no parlin gens Castellà o Català, però que treballant en un aeroport no sàpiguen angles, o no el parlin per que no volen no ho puc entendre.
Tot aixo sens passa quant entre tanta gent que no te ganes de ajudar-nos trobem un bon tio que ens explica 4 coses sobre Milà i ens dona la direcció de un bon lloc per dormir. "Ostello Belo", aneu allà que us hi trobareu be, ens diu el únic italià que pretén ajudar-nos de veritat.

Ens endinsem dintre Milà amb els ulls ben oberts mirant la ciutat on farem escala, i buscant per si a cas un lloc on posi "ostello" o Hotel. Tot son botigues de roba de marques conegudes, i cap lloc on es pugui dormir.
Al final baixem en la parada que ens havien indicat el noi italià, i comença la recerca del hostal. Desprès de voltar una mica carregats amb les maletes, arribem al lloc adequat, però un cartell que diu amb anglès " ho sento, esta tancat" ens fa pensar el pitjor. Ignorant el cartell, truquem a la porta per demanar que ens deixin dormir. El propietari, desprès de pensar-s'ho uns moments al final ens obre i ens fa passar. Diu que no sap si tindre habitacions, però que ho pot mirar. Mentre esperem la resposta esperant que ens digui que si, ens conviden a una cervesa que ens entra com l'aigua. Al final diu que tenen 2 llits però en habitacions separades, aixo es el de menys, el que importa es que no ens quedarem tot tirats al carrer.
Pugem a dalt i desprès de veure que les habitacions son compartides, deixem les maletes i sortim en busca de un lloc per menjar, que tenim gana i ja son les 11 i mitja. Per el centre ens donem compte de que no hi han gaires pubs ni cap discoteca, però estan els carrers plens de gent jove bevent cervesa en les places i en terrasses de les cafeteries, convertides per la nit en cerveseries. La policia observa la escena sense sancionar a ningú per el consum d'alcohol al carrer que arribem a la conclusió de que deu ser legal.
Al final del carrer, en una cantonada, trobem el únic restaurant que a les 12 de la nit continua obert. Només entrar el cambrer ens diu que en 5 minuts tanquen la cuina, i que ara només fan pizzes. Dons com que no tenim elecció demane 2 pizzes que per cert estan boníssimes. Jo no soc amant d'aquest menjar, però aquestes estan delicioses.
Un cop tenim la panxa plena, comencem a caminar en busca de un animat bar en que puguem fer una cervesa, però la nit milanesa de un dimarts és bastant calmada. Aixi que decidim anar a dormir per demà estar descansats. Dit i fet, en acabar les birres, enfilem carrer amunt i de volta al hotel. La nit no és gaire tranquil·la, o com a mínim la meva, ja que un tio que hi havia en la llitera del costat no para de roncar. Jo veig passar les hores entre dormida i dormida mentre el gros tio de l'altre llitera no para de roncar, esperant aviam si s'ofega de una vegada i deixa de fer soroll, em dormo fins que sona el despertador.
Ens aixequem i desprès de informar-nos a l'hotel, comencem a caminar en direcció a l'estació de trens per agafar-ne un que ens porti per 11€ a l'aeroport de "Malpensa". En unes 2 hores estem ja en aeroport on embarquem les maletes i en mentalitzem per el viatge que ens espera. Seran 12 hores tancats dintre un avió sobrevolant tot Europa i Àsia fins que arribem a el país del sol naixent. Quina pallissa d'avió ens espera. A la porta d'embarcament ja trobem tot de japonesos que han acabat les seves vacances a Itàlia i que tornen a casa carregats de bosses i maletes. Japó, aquí venim!