dissabte, 17 de març de 2012

Arrivada a Japó

Que pesades es fan les hores dins de l'avio. Sortim de l'aeroport de Itàlia en camí a Tòquio i ens esperen 12 hores per endavant tancats dintre una caixa de sabates volant a 900 km/h. Aquest viatges tant llarg sempre son pesats. Peró desprès de els dinars de microones, partides al "tetris" en la pantalla individual del seient nostre, i pel·lícules en angles, arribem a la terminal de Narita, Tòquio.
Tot el esgotament del viatge queda enrere al posar els peus sobre el país nipó. Ja som allà, només teníem que passar el duanes i recollir les maletes. En baixar de l'aeronau i recorre un tros del passadís que et condueix dintre la terminal, et dons compte de que en aquell país tot esta perfectament estudiat i ple de normes. El personal de l'aeroport separa els locals del estrangers amb 2 passadissos que condueixen a diferents duanes. 
Allà tenim que mostrem el passaport, ens fan una foto, ens digitalitzen les empremtes dels dits, i ens pregunten a quin hotel anem. Peró jo contesto que no tenim hotel, que l'hem de agafar un cop arribem al centre ciutat. "No teniu hotel? a Japó es te que arribar amb l'hotel ja encarregat!" contesta el policia de duanes, i entre ells comencen a parlar en japonès sobre nosaltres com si alguna cosa anés malament. Però jo per evitar problemes  començo a excusar-me diguen que ja he contactat amb el càpsula hotel que volem anar i que ja ens han dit que hi anem sense reserva que no tindrem cap problema, una petita mentida que no acaba de colar però el guarda ens deixa passar al final. "Buf!! al tio no li a fet gens de gracia que no tinguéssim hotel...  però ja som dins al Si!! 
Desprès de esquivar un llest taxista que ens volia dur al la capital per una milionada, comprem 2 tiquets de bus que ens costen 30€ per cap. Aquí ja ens donem compte del elevat cost que te una visita a Japó, però com que no ens queda mes remei, comprem els bitllets i pugem al bus. Fora el vehicle hi han 3 treballadors que carreguen maletes i recullen els tiquets, i al marxar des de la finestreta veig com fan  tots a l'hora una reverencia a l'autocar al marxar tot. Has vist aquest tios el que han fet? Aquesta gent es molt respectuosa, adoren la seva feina encara que sigui el treball mes senzill del mon. Aquest país és d'un altre planeta.
El autocar avança direcció la capital mentre nosaltres no parem de mirar a banda i banda preguntant-nos quant arribarem. Fins que al final de uns 80 minuts arribem en tot el mig de la ciutat. Allà ens fem petits entre tant gratacel i amb el mapa de la lonely planet a ma avancem mig confusos entre els estressats ciutadans que no parem de caminar a munt i avall. Que diferent és tot, qualsevol cosa quotidiana per ells, és nou per nosaltres. I justament és la sensació que més m'agrada quant estic fora de casa, que tot sigui diferent estrany, diferent i nou per mi. Al final entre indicacions arribem al hotel que volíem tot cansats esperant deixar les maletes i sortir a descobrir els carrers que ens rodegen. 
Ja estem apunt per descobrir la ciutat!