De nou a Chiang Mai

Els primers dies a Chiang mai han sigut similars a una estància de relax. Veníem de voltar per Laos i una breu visita de Isan, i ara tocava descansar. Desprès de un viatge on havíem patit mes del compte ara tocava descansar, relax i bona vida per uns dies, però l'avorriment aviat en atraparia i tindríem que fer alguna cosa. 

El dia en que varem arribar no cal ni comentar-lo, de dret al guest house on un llit ens esperava per poder tombar-nos tot el dia a fer una becaina i a la nit a dormir aviat. I el segon dia no va ser res d'especial, llogar una moto per moure'ns per la ciutat i descansar als plaers de navegar per internet, nedar a la piscina, i jugar al billar en el bar de la cantonada mentre una freda chang ens calmava la set produïda per la calor.

Tindrem que fer alguna cosa no?? Sense poder gastar massa diners decidim anar a fer una volta pujant per la carretera de la muntanya que empara la ciutat de Chiang mai. On anirem a parar? Aixo no importa massa.

 El mati comença amb un esmorzar de plat tailandès com sempre i a continuació, omplim el diposit de la "honda wave" i sortim de la ciutat per un dels carrers principals. Una muntanya custodia la ciutat i per la carretera que es perd en el costat comencem a enfilar amunt fins que arribem al temple mes conegut de la zona. Un lloc anteriorment visitat i que no teníem intenció de tornar a veure, mes que res per que es te que pagar entrada com a tot arreu, per tant passem de llarg com si no el haguéssim vist i continuem per un tros inexplorat que mai havíem trepitjat.

La pendent de la carretera cada cop és més accentua i la nostra moto comença a defallir, al final amb segona sortegem la pujada per arribar a un trencant que anuncia un poblat a la muntanya, als peus de una cascada que posteriorment ens decebrà. Seguim les instruccions del home que hem trobat i arribem a una esplanada on no es veu ni un falang, es la plaça de un petit grup de cases on el turisme però de gent local es el principal, aquí no hi arriben gaires falangs, la majoria es queden en el temple budista famós que hem trobat abans.

Comencem a caminar carre amunt i esta tot ple de parades de venta de cafè, té, roba, menjar, begudes, i tot el que puguis necessitar, i es que allà tots viuen del mateix, estafar el turista que els visita. Com podeu deduir, la nostra cara de falangs fa que els preus augmentin lleugerament, un mínim de 100 bats per tenir la cara blanca i els ulls no lleugerament allargats, que hi farem.

Creuem tot el poblat fen oïdes sordes a els venedors de les parades que no paren de cridar-nos tota la estona i nosaltres passem aprop de les parades per que el poc voladís que sobresurt de elles ens protegeixi del sol, i continuem fins arribar a un trencant que anuncia la mencionada anteriorment cascada. El preu per entrar es de 20 bats per persona i degut a que ens fan pagar suposem que serà un lloc digne de veure, però al creuar un jardí de flors arribem a un saltiró de aigua amb un cartell que anuncia haver arribat a la esperada cascada.

-Aixo es la cascada?? Aquest salt d'aigua que podríem tenir perfectament al jardí de casa??. Ja que estem aquí fem unes fotos per recordar que hem anat i continuem camí de tornada per en mig de les flors del enjardinat lloc fins que tornem a pujar per el poblat. Mentre caminem, un noi amb una ballesta es distreu disparant a unes fruites penjades amb uns fils, cosa que ens crida la atenció, i parem uns segons a contemplar la seva habilitat amb les fletxes. Ràpidament ell ens treu tem i ens invita a dispara la seva arma, com no, nosaltres ja intuïm que en acabar ens demanara certa propina.

La cosa es entretinguda, desprès de uns quants errors de punteria comencem a donar en el blanc, les fruites es timbalegen amb la inèrcia del projectil, anunciant que hem encertat, i el noi ens ofereix comprar alguna arma per practicar a casa, però ja l'advertim de que casa nostre queda molt lluny i que encara no pensem tronar. Carregar un aparell aixi durant un llarg viatge no es bona idea, i a duanes quant volguéssim tornar al lloc d'on venim, dubtem de que ens deixessin passar impugnes per el aeroport.

Continuem el nostre camí de tornada a la part baixa del poble, on provem una fruita que des de casa jo personalment no havia tornat a provar. Les maduixes, una fruita que no es fa en tot el país degut a la calor, però en aquell poblat sense nom que pertany a la ciutat de Chiang mai, es donen les condicions idònies per que hi visqui la planta. No eren barates però la insistència de la dona que les venia i les ganes de tornar a menjar-ne fan que en comprem un petit pot amb quatre contades per tastar-les de nou.

Arranquem les motos sota el calorós sol i continuem el camí de tornada a la civilització, desprès de unes pujades toca baixar tota la pendent, per tant fem un parell de rectes i apaguem els motors per continuar nomes amb la inèrcia de la gravetat fins arribar completament a la part baixa on sense crear el mínim soroll creuem un parell de carrers fins que la moto es para completament i tenim que tornar a arrancar el motor. 

Aquí acaba un dia mes en la ciutat i ens tronem de dret a la habitació per agafar els ordinador i anar-nos en al guest house amb piscina per utilitzar el internet gratis.

De regal us deixo unes de les fotos que vam poder fer des de fora el temple mes famós de Chiang mai. En anteriors entrades de la primera visita a la ciutat preu veure les del interior.