Molt aprop de la frontera Laosiana

Isan la província més verge de Tailàndia situada en el nord-est del país tocant amb les fronteres de Cambodja i Laos. Una part no massa visitada per la majoria dels falangs, amb una llengua diferent a els de la capital, i on et sembla haver entrat en una zona que no ha variat en molts anys. Les vides tranquil·les de la gent consisteixen en treballar menjar i dormir sense bars, n'hi tampoc molts centres comercials que quedin oberts, aixo si els 7 elevens es troben per tot arreu.

Bangkok ja la tornàvem a tenir avorrida, així que desprès de veure els mercats dels que varem parlar anteriorment, gaudir de un dia tranquil i repensar-nos si marxar o no, vam acabar fent les maletes i cap a una altra banda. Ell lloc escollit, no se si amb molt de encert o no, va ser Ubon Ratchathani, una població de 155.300 habitants que conserva les característiques de una petita població, on el mes animat que es pot trobar per la nit es un petit restaurant on la gent gaudeix menjant i bevent el tradicional wisky amb soda, on desprès de unes quantes copes discuteixen sobre les coses del poble amb la cara vermella tips i entre riures que calmen el to de al conversa.

Una altre cossa que no falten son els temples tradicionals on la ciutat n'està plena i amb molta dedicació la gent hi treballa, ja sigui en reformes o escombrant les fulles dels arbres caigudes per mantenir els jardins nets, i les venedores de menjar que entren amb els carros de fruita o altres apetitosos refrigeris per vendre als monjos que passegen per els voltants, com sempre ells amb el cap baix, com si estiguessin esperant una il·luminació divina que mai arriba.

Tot aixo al voltant de el parc del poble, "Tung Sri Muang" que es reconeix fàcilment per la estàtua dorada del mig on criatures mitològiques i budes comparteixen un vaixell en una font que varem trobar buida, on en hores sol la gent passege sota les ombres dels arbres que nomes abandonen per fer-se una foto amb el esmentat monument si no en tenien encara cap.

Seguit en direcció sud a partir del parc podem arribar al riu "Mun" o en tailandès "Mae Nam Mun", on trobarem el pont que el creua, i els cotxes passen de una banda a l'altre oblidant el poderós canal de aigua que que els passa per sota, i també el seu petit passeig desert de dia per el imponent sol que crema la pell però que a mesura que baixa la intensitat dels rajos augmenta la afluència de visitants que aprofiten per corre, passejar o els habitants de les cases del mateix davant treuen les cadires de càmping i es asseuen contemplant com algun despistat pescador encara treballa sense adonar-sen de que ja casi no s'hi veu.

La nostra estada aquí no serà molt llarga, quasi es una estada de pas esperant que s'ens acabi el visat tailandès per creuar la frontera a Laos. I es que aviat un altre cop hem de marxar del país per exigències del visat, la llei estrictament prohibeix que estiguem més al país poden multar amb 500 bats per dia de més, i al cap de un mes pena de presó, per tant no es un tema per jugar-hi. El 30 de gener hem d'estar creuant la frontera. De moment gaudiu de les fotos que la connexió a internet m'hagi permès penjar.