dijous, 24 de febrer de 2011

Per fi tenim el visat per tornar a entrar al país

Els 2 dies de espera a la capital per fi acaben, i sota el sol de cau sobre la cua de persones que esperen davant del consolat tailandès per obtenir el visat, ens trobem nosaltres coberts per un paraigües que feia temps que no utilitzava jo. El dia de entrega dels papers de sol·licitació del document va ser dolent, però el de recollida era pitjor. Avui no ens teníem que haver aixecat massa aviat, només el suficient per arribar a les 12 del mig dia per començar a fer cua, encara que no comences el torn de recollida fins una hora mes tard.


Arribem al lloc cap a les 11 del mati, es molt habiat, però no tenim res mes que fer durant el dia que recollir el mencionat paperot. La porta esta tancada i nomes queden els despistats turistes que a ultima hora entreguen els papers del torn del mati, el torn de recollida de documents, nosaltres tenim força gana ja que no hem menjat res i un restaurant situat estratègicament davant el consulta ofereix resguard del sol, begudes i menjar a preus de falang, però també hi ha una petita paradeta feta de fusta i xapa on serveixen menjar casolà i ombre, el principal objectiu que ocupa la espera.
Cada cop arriba més gent i es comencen a ajuntar les primeres persones formant una cua que no para de creixa, cada persona que s'incorpora crea un efecte amb cadena, cada persona que s'ajunta a aquella serp humana provoca que una altre hi vagi també amb por de que al final es faci massa gran i perdre el torn. Nosaltres comencem el relleu per anar substituir-nos, ja que aixi un de tant en tant pot descansar a la ombre, seguint el mètode de cara o creu, en Pau fa els primers 10 minuts fins que em diu que s'esta cremant sota aquell sol que crea un efecte brasa per els pollastres que esperem a la porta. Jo l'hi canvio el lloc però en pocs segons comença  a fer mal el cap, ja el tinc bullint i no podré estar-me gaire estona més. En aquell moment s'he m'encén una bombeta que pensava que feia temps que estava fosa i recordo que a Filipines vaig comprar un mini paraigües en un dia on la pluja que queia havia format un riu del carrer on jo estava caminant. Salvat!
La espera es fa més fàcil cobert amb un paraigües de tela artificial que sembla a punt d'encendre's. Mai els minuts havien passat tan lents, jo mirava el rellotge que en menys de un minut havia de indicar la 1, però el guarda de seguretat encarregat de obrir la porta es resistia a fer la seva feina assegut a la seva cadireta dins la seva caseta amb un ventilador que el refresca. En uns moments que semblen eterns s'obre la porta i acabem entrant amb estampida a l'interior del recinte, on agafem numero i ens asseguem en una sala amb aire condicionat esperant que ens retornin el passaport amb el nou vista. Sona el canvi de torn com si fos una carnisseria i ens acostem a la finestreta amb el resguard i el numero de torn, la noia te la taula plena de passaports ordenats per països, al qual ens pregunta quin es el nostre, i desprès de la resposta ens el torna sense demanar que paguem res a canvi. Ja el tenim, som lliures de marxar, de nou.
Ens tornem de nou al guest house i des de allà planegem que farem quant caigui el sol i on anirem en quant acabi la nostra estada a Laos. La resta del dia no fem res de especial fins que cau la nit on fem la ultima mirada als voltants del riu i del seu mercat nocturn, on ens hi arribem per fer el ultim àpat esperant que sigui hora de anar a dormir. 

Preparem la maleta, recollim el màxim del que podem abans de anar a dormir, deixant fora el únic que farem servir quant ens aixequem. El passaport amb el recent nou visat guardat a lloc segur però accessible per quant arribem a la frontera, i tanquem la llum per dormir, bona nit, demà serà dia de trajecte llarg.