Dies de espera per un visat nou

Que maco es Vang Vieng pero la nostra visita llampec en torna de nou a la capital i allà procurem obtenir un visat nou per entrar a Tailàndia. Laos te el seu encant, però visitar el país menys desenvolupat del sud est asiàtic comporta les seves conseqüències, com la manca de caixers automàtics, falta de interent excepte llocs de la capital, carreteres semi-asfaltades, i horaris de autobús que condicionen molt al viatger que no te una planificació al viatge com nosaltres.

Ens aixequem de bon mati amb la intenció de anar a la estació de bus de la ciutat per agafar el primer en direcció Vientiane, però abans de sortir del guest house ens donem compte de que per un sol euro més per cap podem agafar un bus amb aire condicionat, un d'aquells que no entra la pols per les finestres obertes com el que varem agafar per venir, per tant desembutxaquem 10000kips per cap i anem a fer una volta per esperar que sigui hora de marxar i fem una ultima mirada al lloc abans de abandonar-lo.

Pugem al ple autocar de falangs que ens espera al carrer principal del poble on ens asseguem amb ganes de descansar ja que sabem que ens espera un camí de llarga durada, encara que la distancia que ens separa de la capital no es molta, el mal estat de les carreteres fa que el bus avanci a pas de tortuga per les pujades i baixades que separen la vall on es troba el poble del que sortim fins a la plana on arribarem a la ciutat capital, Vientiane.

Un cop ja a la capital busquem un allotjament de nou sense saber a quin preguntar, i ens acostem a la zona cèntrica on encara que la demanda de habitacions sigui molt alta, confiem en que la gran oferta ens pugui oferir alguna cosa dintre les característiques que busquem. Per no caminar sota el calent sol tropical amb les motxilles decidim seguir un sistema que devíem aver utilitzat des del principi del viatge. Un busca un bon lloc per esperar-se amb les motxilles i l'altre comença la recerca de l'habitació. Un joc senzill que ens evita rebentar-nos les esquenes sense motiu aparent, com que els dos volem fer el paper de Guàrdia de motxilles ja que consisteix en asseure's i posar la mirada sobre elles, ens juguem a cara o creu qui serà el buscador de habitació, per sort la fortuna m'afavoreix a mi i en Pau es posa a buscar en una recerca que no dura masses minuts.

El guest house de l'altre vegada és el lloc triat que ens ofereix una bona relació qualitat preu una habitació, per tant carreguem les motxilles i allà que ens instal·lem de nou. Comencem una visita a la ciutat i des de la mateixa intentarem cercar la ambaixada tailandesa per posar en marxa el nou visat.Aprofitant que fa un bon dia decidim anar a investigar per els voltants del lloc on hem localitzat la ambaixada a traves de internet, però no resulta gens fàcil. Innocentment creiem que uns policies que estava de servei intentant fer circular amb normalitat un trafic incontrolable ens podrien ajudar, però la evidencia de la ignorància sobre la pregunta es fa evident quant cada un senyala cap a llocs diferents al intentar ajudar-nos. Esta clar que estem perduts si hem de guiar-nos per aquells indicacions, però un turista que circula amb bicicleta que passava per allà ens don una suposada solució que mes tard descobrim que es errònia.

Arribem a la ambaixada tailandesa que descobrim amagada desprès del principal monument de la ciutat colonitzat per turistes com l'altre vegada, sense que ens doni tems de entrar a l'interior, una dona que parla perfectament angles en pregunta si venim a per el vista, ja que es el principal motiu de visita per els falangs. Amb un "si" que aclarem a corra cuita busquem una ombre per no desfer-nos de la calor i ella ens indica que estem equivocats, que allò nomes es la ambaixada i que per tramitar el vista tenim que arribar-nos fins el consolat, lloc on es fan tots aquest tios de tràmits burocràtics. Amb cara de sorpresa ens mirem nosaltres dos i comencem un allau de preguntes que la senyora ens explica molt be. Sobre un paper ens dibuixa un mapa a ma alçada de on tenim que anar i que s'hi no anem aviat pot ser que fem cua durant tot el dia i que desprès a els morros ens tanquin la porta.

Resignats a que el visat no el podrem començar a tramitar en el mateix dia, tornem caminant amb el paperot doblegat que ens ha donat aquella dona on  hi ha el dibuix que ens guiara cap a el consolat com si un mapa del tresor fos. El dia no dona de gaire mes ja que matem les pesades hores de sol a la ombra de la habitació intentant descansar una estona i esperant que hi hagi el ambient fresc que proporciona la caiguda del sol per continuar veient la ciutat.

Sortim de la habitació resant que el sol hagi caigut una mica mes avall, i els rajos tinguin més pietat dels habitants laosians, arribem al riu on es poden començar a veure els senyals dels primers venedor que Montan les parades de un mercat nocturn a la vora del tot poderós Mekong, per intentar donar una mica mes de vida a la ciutat. Alguns venen simplement records nacional, d'altres ofereixen sopars a bon preu i altres bisutería barata, i amulets de dubtosa fortuna, nosaltres que no volem llençar els diners amb records que s'obliden fàcilment arribem a la zona de parades de menjar on una de no gaire concorreguda ofereix un plat de amanida de papaya, arros glutinós i cervesa barata, per tant allà fem el berenar-sopar. Acabem de cansar les cames caminant carrers amunt i avall fins arribar al pub del costat del guest house on una partida de billar i un cervesa tanca la nit. Demà dia de fer el visat.

Ens aixequem, 7 del mati, l'aigua de la dutxa l'hi costa sortir calenta i el sol. ja entre per la finestra de la habitació al cure però barat guest house, sortim del mateix amb tota la presa que poden sense oblidar el paper que ens va fer aquella dona on les línies ens semblen mes tortes ara que quant ella les feia, explicant-nos ho tot amb molta facilitat però que aquelles hores no saltres no la s'aviem trobar. Un cafè fred i alguna cosa de menjar ens emplena la panxa mentre caminem en la direcció que ens indica el mapa, al cap de 2 kilòmetres a perdent-nos entre carrerons sense saber del cert si ho estem fent be arribem a un lloc on la gent hi fa cua com si regalessin alguna cosa. La llarga cua es un motiu per que la gent no el vagi a fer in-situ i que pagui fins a 3000 bats per que una oficina els hi tramiti, però no te gracia que et masteguin el menjar i desprès tel posin a la boca, es millor esperar sota el sol que obrin la porta mentre amb una ma fas de taula i l'altre intentes escriure amb un bolígraf que apenes l'hi queda tinta. En aquell moment no em semblava tant graciós com ara però ja esta fet.

Un cop acabat la paperassa entrem a esperar ja sota la ombra, que ens toqui el torn per donar els full omplerts amb la nostra informació, les 2 fotos i el passaport. Llestos entrem a un edifici on esperem que ens donin el resguard amb de que aquell tros de paper anomenat passaport es nostre i tornem de nou a la nostra habitació.